UNA ILLA FORTIFICADA DE LLIBRES

Els meus anys de becària a la biblioteca del Roser van ser un paradís. La biblioteca era una Arcàdia plena de llibres eterns, allunyada del món. Una illa pacífica i generosa que regalava sense fi la pau i el plaer de la lectura, i que, alhora, reflectia parts de mi mateixa que jo guardava mig en secret: totes dues estimàvem exageradament els llibres i l’ordre. Malgrat les aparences i els anecdotaris, sempre he tingut una tendència natural a l’ordre que em ve de família. Quan algú li comenta, al meu pare: “Déu n’hi do, quin tràfic que hi ha avui…”, ell li pot respondre: “Quatre-cents seixanta-tres cotxes i dos-cents quatre camions.” No ho podem evitar, som així: comptadors, puntuals i quadriculats. No és estrany, doncs, que quedés fascinada per l’aritmètica dels prestatges i per la seva jerarquia temàtica. Cada petició de llibres era un repte lògic: ¿en quant temps era capaç de servir un llibre de la signatura 84.7, un altre de la 34.126 (Cri) i un altre de la 7.389? ¿On eren i de quines matèries es tractava? Un cop trobats als prestatges en un temps rècord, les preguntes milloraven: ¿feien cara de ser bons llibres? ¿me’ls apuntava per llegir-me’ls? ¿quina cara feien els estudiants que els havien demanat? Per molt petita que fos aquella primera biblioteca universitària de Lleida contenia molts més llibres dels que havia llegit i imaginat. A cada hora descobria autors nous, revistes i editorials desconegudes.

L’antiga biblioteca del Roser, amb el seu claustre i les seves pedres, tenia un ambient conventual molt literari que estimulava el recolliment. En aquella època, estudiava dins un quartet de tres metres quadrats, similar a un armari que tancava a consciència perquè ningú no em destorbés. Tot i que casa meva estava plena d’habitacions grans i de finestres, no en volia cap ni una; per estudiar em calia enclaustrar-me fins a límits insospitats que ara m’esgarrifen. En conseqüència, entre les pedres seculars i rònegues del convent dominicà, m’hi trobava com a casa. Anant cap al Castell, al carrer Cavallers, hi havia una fortalesa plena de llibres i, meravella de les meravelles, m’hi deixaven passar a dins de tot. Quin privilegi més gran, treballar a la biblioteca… Perquè, aleshores, el corpus de llibres no estava a l’abast de tothom, sinó que era en una mena de cambra secreta on només podíem entrar els bibliotecaris i els professors. Tenir accés al cervell gris de la Universitat, a un lloc reservat per a iniciats era el súmmum d’aquella petita estudiant de fa vint-i-cinc anys. ¿I què direm d’aquell ritus sagrat de tallar i obrir les pàgines dels llibres antics? Gloria in excelsis…!
NÚRIA PERPINYÀ
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s